La crisi es converteix en oportunitat quan s'ha superat el procés de dol
Publicat el 8 de Juny 2009 a “Coaching i Recursos Humans a un clic”
Des de que la crisi fou "declarada" com una realitat ineludible, han sorgit multitud d'articulistes, recordant-nos la part positiva de la situació. La frase de "després de la crisi s'hi amaga una gran oportunitat", ja ha deixat de ser original. Per contra, de forma més o menys transparent, molts candidats, clients, companys i proveïdors que truquen a les nostres portes, confessen que, ara per ara, no li veuen massa la gràcia a aquest eslògan que tanta fama va assolint.
De fet, fa tot just quatre dies que encara tots érem rics, no ens quedava temps lliure per a poder deixar tranquil·la la tarja o la cartera i a la premsa els % de creixement en facturació eren els protagonistes. Per tant, no és d'estranyar, que qui més qui menys, hagi entrat en un procés de dol. I quan s'està en aquest procés, toca plantejar-se si aquest lema del positivisme, l'optimisme, la creativitat i la innovació, no serà una estratègia per a vendre fum o formarà part d'una altra bombolla. A veure si resulta que ens estem enredant uns als altres, per a poder tolerar conjuntament els sentiments d'impotència i desencís. O, més preocupant encara, a veure si en el nostre cas individual, resulta que no és aplicable.
És per això que em molesta observar en molts articles la tremenda superficialitat en la que es tracta el CÓM I DE QUINA MANERA és el PROCÉS, per a fer possible que la crisi es converteixi en una oportunitat. Trobo a faltar un detall molt important: el procés feixuc i "etern", que cada un ha de superar, si vol fer-ho possible.
Però vet aquí, que poc a poc, cada un va fent el seu camí, i va descobrint que la crisi (ara no parlo de la crisi col·lectiva sinó de la individual), ens obliga a tots plegats a posar al garbellar, separar i resituar, les pròpies prioritats a la vida. Superat aquest espai de temps, començarem a veure la llum al final del túnel.
Es generen un joc de forces entre les circumstàncies adverses i la capacitat de tolerar la pressió, l'ansietat, la frustració i la incertesa, es posen en marxa. Però també, gradualment, es recuperen vells recursos ja disponibles (a vegades un xic aparcats en temps de bonança) i resituant-los en nous contexts. El cervell de les persones humanes està dissenyat per a poder ser capaços de construir noves alternatives creatives.
Aquest procés de trencament dels "camins neuronals caducats" permetrà que ja res torni a ser igual. Haurem generat noves "connexions neuronals" i recursos que ens hauran ajudat a desenvolupar la musculatura de l'adversitat. Per a aconseguir-ho ens caldrà desenvolupar:
Tolerància a la frustració:
Si ens entestem en negar la nova realitat i a persistir en aconseguir allò que "volíem, desitjàvem o donàvem per segur" i no som capaços de reajustar les nostres expectatives, ens sentim frustrats. La frustració prepara el nostre cos per a l'atac o la fugida immediata. Tot plegat desperta emocions i sentiments lligats a l'agressió, mal humor, incomoditat, molèstia, crispació, irritabilitat, desànim, ansietat,... Aquesta impulsivitat resta eficàcia a la nostra àrea racional i, per tant, ens generen conductes impulsives que ens van allunyant de l'objectiu més raonable.
Tolerància a la incertesa:
Les nostres emocions positives ens acompanyen quan tenim la sensació "de control de la situació". És a dir, que tenim la percepció que coneixem la majoria de les variables implicades en un procés de decisió i podem preveure de forma bastant previsible, què passarà i cóm passarà. Però la sensació de desordre, confusió, caos, dificultat per a ponderar les conseqüències de les decisions, de què "els altres controlen les nostres vides", ... ens genera sentiment d'ansietat i busquem de forma rígida i inflexible respostes concretes, negant les variables que van en contra del punt de vista que "ens dona la raó". L'opció escollida d'actuació, per tant, no és realista.
Les dues juntes generen un sentiment de "desastre total i caos total" i la nostra vida passar a ser dirigida per les nostres emocions.
Quan hàgim superat tot aquest procés de dol, digerit tots els inputs negatius que hem anat rebent, trencant amb totes les premisses que donàvem per suposades i evidents, és quan descobrim que no ho sabem tot i que no sempre són els altres que s'equivoquen. És quan obrim la nostra ment per a reaprendre. Aleshores serem més INTEL·LIGENTS i serem capaços de treure rendiment del potencial de la nostra àrea racional i recordar els èxits del nostre passat. Mirarem la realitat d'una altra manera i descobrirem nous punts de vista que estaven amagats darrera els nostres desitjos i emocions. Podrem planificar en base a noves alternatives i amb visió a llarg termini. Tornarem a ser protagonistes de la nostra vida i ja no serem víctimes de les circumstàncies, ni de les persones que ens envolten. Podrem donar el procés de dol per acabat. I podrem posar en marxa la nostra capacitat d' INNOVACIÓ I CREATIVITAT.
Si no som capaços de transmetre que les OPORTUNITATS no són fàcils d'assolir, a les persones que es troben en el moment més crític d'aquest procés, en lloc de donar esperança, donarem més desànim. El missatge d'una proactivitat molt "acadèmica i miraculosa", pot generar en el nostre receptor la impressió que és "molt ràpid i senzill", però únicament "pels altres". I d'aquesta forma no ens ajudem, només generem més impotència o sensació d'ineficàcia, ens els que estan immersos en l'etapa de frustració.
El procés de dol, s'ha de passar. És la forma de madurar i créixer. No hi ha pastilles miraculoses que ho arreglin en 2 minuts.I en aquesta societat tan ràpida, innovadora, sabia, talentosa, connectada amb xarxa i etc., sembla que tot s'ha de fer a corre-cuita i qui no ho aconsegueixi de forma immediata, ha perdut el "partit".
I efectivament, d'aquí un temps, tornarem a estar acomodats en una nova situació i mirant-nos el melic, perquè vam ser tan bons superant aquestes circumstàncies que ara encara ens aclaparen. I tornarem a començar un nou cicle.
Joana Frigolé
Consultora Gerent